L’any 1943 el psiquiatre americà d’origen austríac  Leo Kanner  publica a la revista The Nervous Child l’article “Autistic Disturbances of Affective Contact” (Trastorns Autístics del Contacte Afectiu) on aïlla per primera vegada el quadre clínic de l’autisme. Les dues principals característiques que en descriu són una aparent manca d’interès per la realitat que l’envolta i la necessitat de garantir una certa immutabilitat pel que fa al desenvolupament de les tasques diàries ja que qualsevol canvi imprevist es tradueix en una forta angoixa.  Paral·lelament al descobriment de Kanner però sense saber res dels seus estudis, a Europa el psiquiatre austríac Hans Asperger arriba a conclusions semblants. Ambdós es sorprenen per certes capacitats extraordinàries d’aquests subjectes si bé la majoria no tenen efectes pragmàtics evidents. Quant a les diferències, Kanner destaca les dificultats pel que fa a l’adquisició del llenguatge.

Des del seu descobriment l’autisme ha estat objecte de molts estudis i de múltiples teories en tots els àmbits si bé el seu origen i causalitat segueixen sent avui en dia motiu de fortes controvèrsies. No hi ha un consens científic internacional al respecte.

Tanmateix, independentment de l’etiqueta  d’ “autisme”, cal pensar que hi ha tants autismes com subjectes autistes atès que cadascun d’ells ens mostra una manera singular d’estar al món i de relacionar-se amb els altres, amb les paraules i amb el seu propi cos. Justament, la dificultat d’alienar-se al llenguatge fa que hagin d’inventar respostes singulars allà on les paraules provinents de l’altre no acaben d’enllaçar.

Això no treu que darrera de cada autisme hi hagi un subjecte amb els seus desitjos, les seves pors, els seus aprenentatges, i el seu treball incansable per a poder fer més habitable el seu món. I aquí els professionals que treballen amb autistes han d’estar a l’alçada d’aquest esforç  titànic que molts cops no es veu recompensat. Perquè si hi ha quelcom que caracteritza els subjectes amb autisme és que són uns treballadors incansables. Moltes de les seves accions o rituals són jutjats a vegades com  a simples “obsessions”; tanmateix, poden ser en ocasions un intent de posar un cert ordre a un món caòtic, que el llenguatge no els ajuda a organitzar de manera ordinària. D’aquí que ho hagin de fer de manera extraordinària. I d’aquest punt tots (professionals, familiars, amics,….) en podem aprendre molt.

En un món on cada vegada impera més la voluntat de regir a tothom pels mateixos cànons i d’elevar a llei universal la mateixa manera de pensar i de gaudir, els subjectes autistes es resisteixen a entregar la seva especificitat i a ser esperats on l’altre espera que estiguin. Les recents publicacions, amb ajuda o sense,  dels anomenats autistes d’alt rendiment mostren que sota el seu aïllament i les seves dificultats de comunicació no hi ha només un dèficit sinó un món interior sorprenent del qual en podem extraure una gran ensenyança. Així doncs, la relació amb els subjectes amb autisme per part dels professionals que treballen amb ells no ha de ser només unidireccional sinó que es  tracta  tant d’ensenyar com de deixar-se ensenyar. Només així es pot produir una obertura envers un món que sol ser viscut com a amenaçant i d’aquesta manera propiciar noves maneres de vincular-se amb un mateix i amb els altres .

 

Eduard Fernández

Psicòleg del CDIAP/SAP APINAS