Al món existeix un gran misteri, aquest misteri és el temps. Hi ha calendaris i rellotges per mesurar-lo, però tot i això no vol dir res, ja que una sola hora pot semblar una eternitat o transcórrer com si fos un instant; tot depèn del què s’experimenti durant aquesta hora…

Momo-Michael Ende

El temps de la primera infància

Als Centres de Desenvolupament i Atenció Precoç, atenem els nens en el temps de la primera infància.

Es tracta d’un temps vital primordial de les marques fonamentals on cada contingència esdevinguda en el cos o l’entorn, s’articulen amb la primera constitució de l’ésser.

És un temps particular pel que fa a l’especificitat de l’atenció a un nen petit, on els efectes de les intervencions professionals s’enllacen amb les primeres marques de la criança, en una subtil i nodal articulació entre la construcció del psiquisme i el desenvolupament orgànic, que possibilitaran la interacció amb el món i amb els altres.

Es tracta d’un temps paradoxal, en el qual s’existeix amb el cos i en les paraules de l’Altre, abans d’afirmar-nos com a jo. I és un temps singular, perquè cada infant és únic i això es transmet en el joc, que és una creació única i irrepetible, que ens transporta a un viatge inèdit, des del qual cadascú transita i fa el seu posicionament particular davant el món.  Sostenir-se en aquest temps, des d’una posició que tingui en compte allò que cada infant porta per la seva difícil tasca d’incorporar-se al món; és el lloc des d’on intervenim a la clínica de l’atenció precoç.

És aquesta simultaneïtat entre les paraules “temps i lloc”, el què defineix la tasca de l’atenció precoç, en tant aquest “lloc” existeix com a tal, en la mesura que es transita el “temps” de la primera infància.

I així, com en la història de Momo, quan més els “homes grisos” (encarregats de l’estalvi del temps), s’entestaven en que els éssers humans renunciessin al que els donava plaer a canvi de diners, més renunciaven també a tot allò que els feia humans i perdien inevitablement el sentit de la seva existència. I més que mai, tornava la màgica enyorança per aquell vell teatre abandonat, que era el lloc on Momo, senzillament oferia un temps d’escolta, paraules i joc.

Però, a vegades a la clínica amb la petita infància, l’absència de joc o paraula, ens fa trontollar d’aquest lloc. I és en aquest moment, quan descobrim que encara que alguna cosa es fa invisible a la mirada, som testimonis i partíceps de la delicada tasca de teixir els fils fonamentals amb els quals fer visible allò invisible. Encara que un infant no parli, alguna cosa s’inventa en el silenci. Invenció que ocupa a cada nen i nena en la tasca fonamental de constituir-se com a subjectes.

Miriam Ruiz

Psicòloga CDIAP Apinas