La meva coneixença amb l’Antònia es dona en el moment que iniciem els estudis d’Assistent Social a l’Escola de Formació Social Torras i Bages de Manresa: era una carrera de 3 anys amb caire intensiu, anàvem 2 dies a la setmana i rebien classes de les 9 del matí a les 7 de la tarda.

Els viatges els fèiem amb la Hispano Igualadina amb uns autocars vells i atrotinats, amb un fred que pelava, arribàvem a Manresa amb una boira espantosa i a l’escola ens escalfàvem amb unes estufetes de butà que més que donar calor feien pudor. Malgrat aquest panorama ens hi vàrem adaptar molt bé ja que comptàvem amb un professorat molt bo i l’ambient amb les companyes també era molt agradable.

Així arribem al final dels 3 anys de carrera. Decidim fer una estada de 2 mesos en un quibuts d’Israel, on a canvi de treballar collint pomes teníem l’estada de franc. A Jerusalem vàrem ser molt ben ateses pel departament d’Afers Social, a traves d’aquest vàrem tenir l’oportunitat de poder visitar centres especials per discapacitat mental molt interessants  ja que era un país molt avançat en el tractament d’aquesta problemàtica: vàrem veure escoles, tallers, residències i alguns altres serveis.

De retornada a Igualada ens proposem fer la tesi de final de carrera que teníem pendent.

Contactem amb un grup de pares d’infants deficients que es reunien per trobar solucions al seu problema i això ens va portar a fer un estudi de la problemàtica social de la deficiència mental a la comarca de l’Anoia.

En aquesta tesis que fem conjuntament la Isabel Castells, l’Antònia Ribas i jo, l’Antònia va dedicar el seu apartat a com hauria de ser el disseny d’una futura escola d’educació especial.

A partir d’aquí l’any 67 s’obre l’escola en un petit local de casa seva on va agafar la direcció amb una empenta i eficàcia extraordinàries sabent que s’havia d’inventar tot, ja que les experiències que hi havia al país eren pràcticament inexistents.

Amb tos aquests anys de contactes i treball es va anar teixint una forta amistat que ha durat fins ara que malauradament ens ha deixat. D’ella tenim una experiència viscuda inoblidable que perdurà sempre.

L’Antònia, amb molta senzillesa i discreció, creava al seu entorn una atmosfera acollidora i confortable. Era molt activa i creativa; sabia gaudir i trobar gust en les petites coses de cada dia, fruint intensament de tot: una posta de sol, un concert, un dinar amb les amistats.. emocions que encomanava a qui l’envoltava. Era molt creativa i tenia molta facilitat i habilitat en les activitats artístiques com el dibuix, la pintura, el fang. Era una excel·lent viatgera, per sempre recordaré els bons moments i les experiències.

Però si cal remarcar un aspecte fonamental és la  cura que tenia envers les relacions humanes: la família, les amics, els companys.. i l’especial empatia amb els infants, adorava als seus nebots i renebots, que sempre desitjaven anar a jugar a casa de l’Antònia a jugar amb l’Antònia.

Ella ens ha deixat un buit mot difícil d’omplir i es fa dur seguir endavant sense ella, però ho farem, doncs sabem que ella així ho voldria. Seguirem el seu exemple de fortalesa i serenitat que ens ha demostrat al final del seu camí.

Ma. Enriqueta Solé i Roca (treballadora social d’APINAS fins el 30 de setembre de 1997 i membre de la junta de l’entitat des de 1999 fins al 2014)

 

foto-enriqueta

Antònia Ribas, Ma. Enriqueta Solé i Isabel Castells