El caminador i/o carrutxa, col·loquialment anomenat tacatà,  és un aparell amb un seient i rodes, que pot portar incorporat una taula amb activitats, dissenyat per ajudar al nadó a caminar. Un aparell on els nadons juguen i es diverteixen. Sol ser una ajuda als pares a sentir-se més còmodes i paradoxalment més tranquils davant l’etapa d’inici al desplaçament del seu fill. Aquests són els principals objectius que té aquest aparell, llavors per què pediatres i fisioterapeutes el desaconsellem???
L’Acadèmia Americana de Pediatria i la Societat Espanyola de Pediatria qüestionen l’ús del caminador  a causa de l’alta incidència d’accidents que provoca. Hi han estudis que demostren que l’ús continuat del caminador en nadons d’entre 6-12 mesos d’edat endarrereix la possibilitat de gatejar i el moment en què es pot iniciar la marxa autònoma. Amb això no volem dir que tots els nens hagin de gatejar, sinó que tinguin l’oportunitat de desplaçar-se lliurement i per si sols, ja sigui gatejant, voltejant, rastrejant i/o culejant. Per aquest motiu és important disposar d’un espai a terra, habilitat perquè els petits puguin desenvolupar les seves destreses psicomotrius. Un cop el desplaçament ha aparegut, els nens mostren interès per posar-se drets, proven amb ajuda de l’adult,  de mobles, de coixins. Així de mica en mica van assolint la posició d’estar drets i  una altra visió del món. Un cop estan de peu dret, fan diferents moviments amb el cos, que permeten anar millorant l’equilibri i l’estabilitat en aquesta postura, pujar, baixar, caure, tornar-ho a intentar, …, la criatura tria el temps en què pot estar a peu dret. Floreix la iniciativa, es va definint la seva personalitat, els seus interessos, les motivacions què el faran moure.  Aquesta etapa és imprescindible per començar a caminar.
Si col·loquem la criatura en el caminador,  no l’estem ajudant a desenvolupar les habilitats motrius prèvies a la marxa autònoma.
S’elimina la possibilitat de recolzar tot el pes del cos sobre els peus i provoca a vegades que els nadons estiguin de puntetes, o a la inversa, quedin seguts, amb les plantes dels peus a terra, i genolls flexionats, postures que poden comportar deformitats múscul-esquelètiques. El moviment que utilitza el nen per desplaçar-se ni molt menys s’assimila en el fet de caminar sol, tot el contrari, utilitzen els dos peus per impulsar-se, ja sigui cap enrere, fent voltes, i això pot comportar un risc de bolcar i accedir a llocs on hi han objectes perillosos. Encara que és evident la supervisió d’un adult davant la utilització del caminador, són moltes les consultes a urgències per traumatismes, a causa d’ una caiguda. Les reaccions d’equilibri no es veuen facilitades, ja que davant del desequilibri disposen d’aquest aparell que els sosté. Per tant, pot arribar a confondre al nadó sobre els límits del seu propi cos. Els pares poden sentir un orgull i satisfacció al veure el seu fill  precoçment en posició bípeda, i a més a més gaudint, aquesta  situació lúdica  és enganyosa en  quant a afavorir  el desenvolupament de la marxa.


“EL MILLOR CAMINADOR ÉS AQUELL QUE NO S’UTILITZA”.

 

Laura Trullols Rodríguez

Fisioterapeuta CDIAP Apinas