UNA OFERTA VALUOSA

“Només aprèn el que l’interessa”, “només fa cas quan vol”, “es concentra en el que li agrada, la resta impossible”.

Interessar, agradar, voler,… tot un munt de verbs dedicats a explicar el “problema” que presenten els nens que només “funcionen” en situacions i amb objectes als que socialment els donem poc valor educatiu.

Pares, educadors i professionals de la salut hi dediquem molts esforços (converses, lectures, reunions, decisions…) per ressituar l’infant. Lluitem amb energia per evitar, limitar i si es pot, eliminar, tot allò que considerem que no aporta un benefici objectivable per a l’infant.

Una oferta valuosa. Com sinó es pot pensar que un infant s’interessa pel món?

L’interès implica sempre la presència d’una satisfacció i el gaudir tendeix a bellugar-se poc, més aviat es fa pesat de tant repetir-se. Ah! i no és gaire amic de les lluites frontals…

Brillant idea la dels gomets verds,   posem al servei de la pura contenció el motor de la vida, reservant al calaix dels premis-peixet allò que tant agrada.

Una oferta valuosa possibilita iniciar un recorregut, implica una construcció, una elaboració. Demanem deixar el xumet i oferim poder fer-se gran! Demanem que no mossegui i oferim la paraula per poder expressar-se. Demanem que dormi sol i oferim la possibilitat d’avançar en el treball de poder trobar un lloc propi dins de la família. Demanem aprendre de lletra i oferim una eina preciosa per a la descoberta del món, per tenir accés al coneixement. Es perd sempre alguna cosa important en cada renuncia i amb cada acte de consentiment l’infant obre el cercle per trobar noves satisfaccions, nous interessos.

Quan aquesta dialèctica no va, tots tenim un problema. L’infant perquè no troba la via per sostenir l’esforç de la renuncia, dur a terme l’experiència d’una pèrdua.   No s’instaura l’enllaç amb la oferta que prové  de l’Altre (educació, valors, ideals socials …).També ho és per l’educador que percep el nul interès que desprèn la seva proposta educativa.

Una oferta valuosa … per l’infant. És difícil renunciar al que és valuós per nosaltres, allò que té sentit, que dóna coherència al que fem, que ens sosté en la nostra feina  i poder fer l’acte de consentir a buscar, escoltar i acollir allò que és valuós per l’infant. Allò que l’ajudaria a aturar-se, que podria servir per accedir al saber, a iniciar un aprenentatge, que possibilitaria trobar un espai d’encontre amb els altres.

Els irreductibles, els resistents, els anomenats fracassats ens ensenyen que per ells l’única via d’accés possible és aprendre a consentir a deixar-nos guiar pel propi infant, ajudant-lo precisament a construir aquesta via única enmig d’un paratge insòlit, del qual, d’entrada, no en sabem quasi be res, excepte que potser tenim entre mans una “matèria prima” de primera.

 

Anna Tarrida Coromina

Psicòloga clínica del CDIAP APINAS